Sopar de la tirada nocturna

En el sopar de la nocturna d'aquest dissabte 17/6

cadascú ha de portar lo seu

(no s'organitza sopar comunitari, vaja)

Se m'encenen els ulls només de pensar que poc treure punta al llapis parlant de teatre obertament... Aquell teatre barceloní en el qual, amb una mica de sort, hi trobes una perla per temporada i quatre o cinc nits de fracàs estrepitós en les que més valdria haver-se arriscat a una nit de platja per veure actuar una banda local.

Sóc un espectador, i la meva formació ni tan sols em permet apropar-me al comentari erudit prenyat de referències i analogies. Només sóc un espectador, però gràcies a aquesta condició puc apropar-me al text sense l'esclavitud de la correcció política o del amiguisme cap a un director o un actor determinat (ai, els nostres crítics, les crítiques dels quals sempre has de traduir com bonament pots per saber si és cert o no que val la pena arriscar-se a una nit de fracàs), i per tant parlaré des de la perspectiva del espectador que bé pot quedar-se clavat a la butaca per l'excel·lència del que està veient, o bé quedar-s'hi clavat perquè es queda atònit al davant d'una proposta buida, pobre o pretensiosa.

Sóc un espectador, i penso com a tal, i valoraré primer succintament el text original per poder analitzar després com s'ha portat a escena; Després, li tocarà a la direcció (ja us aviso que, per exemple, em referiré a la Iaia per referir-me en Lluís Pascual, director que ahir em va fer caure la baba amb el seu Roberto Zuco d'en Koltés, i avui morir-me d'angoixa alièna amb el seu Quit d'aquesta temporada 2011-2012); seguidament, li tocarà al treball dels actors, sense oblidar que aquests últims estan sempre lligats a les il·luminacions del director. Com és lògic, utilitzaré la comparació per acabar d'explicar-me, i si parlo, per exemple, del inefable i meliflu Eduard Fernàndez com a príncep de Dinamarca, no oblidaré que va agradar-me molt en el seu paper de... Bé, ara mateix no em ve al cap on dimonis va agradar-me Eduard Fernàndez, un tio amb qualitats indubtables, amb una excel·lent capacitat de controlar el moviment escènic, però que te una veu només útil per domar cavalls, una veu d'aquelles que t'estranya, que et far aixecar les orelles lleument, fins que t'adones que, de fet, el problema és que no acaba de quadrar amb el seu cos (com li passa al inigualable Sergi Lòpez, capaç de tot i més).

Sóc un espectador. Parlarem de Shakespeare, Valle-Inclán, Cervantes o Sanchis-Sinisterra; de David Mamet, Pinter, Pirandello o Koltés, de Neil LaBute, Magda Puyo o les desaparegudes Metadones; de la Sala Beckett (sembla ser que no ens poden perdre Zoom, de Carles Batlle, dirigida per Xavier Albertí, una garantia de qualitat) o del nou La Seca-Espai Brossa al Born, on aquest any hem pogut veure un petita mostra de teatre de veritat amb Sé de un lugar (vaja, aquest cop en Marcos Ordoñez només va patinar una mica amb els seus elogis), text d'un tal Iván Morales, amb un sorprenent Xavi Sáez, que frena quan ha de frenar i accelera quan ha de fer-ho, i una seductora Anna Alarcón, passió sobre rodes. Parlarem de la nova temporada i de quina pinta té abans no comenci, de què es fa a les sales petites (el Tantarantana, el Versus Teatre…), al Lliure, al Nacional i a la sempre llunyana Temporada Alta de Girona-Salt, i, de tant en tant, d'algun Shakespeare (o el què sigui) que ens porti la contundent i meticulosa Helena Pimenta.

Divertim-nos fins a morir.

Ride si sapis,

I.M.